martes
it's the same
lunes
Odisea
Recorre la textura azul del cielo mientras desciende lenta y densamente. Le gustaría caer en el mar, vivir nadando, haciéndose la muerta, siendo tan solo, más agua… Sin embargo, fruto inconsciente de las mentiras de Homero, acaba enloqueciendo. Pues disfrutar del viaje, como lo hizo Ulises tan solo perturba una mente sana y decidida, y la convierte en una mente libre y alocada. Ítaca consigue ser un sueño, de aquellos que no existen ni si quiera en la imaginación, como lo es el mar para una gota de aceite. Solo llora, intentando vanamente desnutrirse, deshidratarse y convertirse en sal. Solo piensa que algún día se vengará de quien no la dejó llegar a su supuestamente espeso paradero, aquel que no conocía y nunca supo si quiso conocer.
jueves
Res es clar
suficient per veure volar la pols.
Àcars que no saben si pujen o baixen
a l'instant d'una habitació fosca
que va deixant d'existir.
és mínima l'acció i qualsevol moment
em fa dubtar...
...si creixo,
o més aviat em faig petita.
Sempre he intentat portar un quadern,
gaudir així de la sensació de ser part del llit.
Ara, en canvi, només m'acompanya la incertesa...
...de no saber si això em fa crèixer,
o més aviat em fa petita.
domingo
Primavera sin historia
Como el hielo espera, ser o no ser.
Tan bonito como el frío del pálido amarillo,
Pálido amarillo que espera, ser o no ser.
Ideas fotografiadas ideadas para ser.
Pensamientos petrificados pensados para razonar.
Manos sin palabras, palabras sin manos,
vidas sencillas, sencillas muertes,
muertes pequeñas que vuelven a nacer,
y vuelven a morir,
y vuelven para morir,
sabiendo sin duda alguna que volverán a morir.
Nombres que fastidian existencias que pasean,
Que pasean esperando, ser o no ser.
Principio inocente de una historia de amor,
Historia de amor que espera, ser o no ser.
lunes
Què és un escriptor?
Jo vull escriure mare. Res m’apassiona més que entre lligar lletres i enredar pensaments, res m’aviva més que tacar amb idees un full en blanc.
-Vol escriure, Lluís, el nen vol ser escriptor. El nen no vol salvar vides a un hospital, ni donar classes a una escola, tampoc vol ser advocat ni empresari. Ell vol ser escriptor i viure de l’aire.
-Deixa’l dona, deixa’l, encara no es la seva feina portar pa a casa, és jove i no té les idees clares, deixa’l, doncs ara és temps de somiar truites.
-Però ell vol escriure Lluís, el nen vol ser escriptor. El nen no vol ser jutge ni arquitecte, tampoc vol ser dentista ni banquer. Ell vol ser escriptor i viure d’almoina.
-Deixa’l dona deixa’l, doncs el romanticisme i els calés no son pas bons amics. Deixa’l que quan creixi s’oblidarà d’escriure.
Car jo vull escriure pare, no es tracta d’una idea fixa ni d’un somni. No fa la feina bé el cirurgià que salva el pacient? No fa la feina bé el professor que ensenya a l’alumne? I doncs, no aconsegueix fer la feina bé l’escriptor que fa plorar o riure al lector?. Malgrat els entenc pares, un escriptor és un boig per voler deixar els seus, i només seus, personatges, i la seva, i només seva, historia a l’abast de tothom, a l’abast d’aquells que no tenen temps, a l’abast d’aquells que no els agrada llegir, a l’abast d’aquells que escriuen i no llegeixen, d’aquells fidels a un sol escriptor, d’aquells que no han obert mai un llibre, d’aquells que només els interessa el color de la portada, d’aquells que comencen a llegir per l’última pàgina, d’aquells que compren depenent del nombre de pàgines, d’aquells que busquen acció, d’aquells que busquen misteri o terror. En definitiva pares, un escriptor es algú que resta esperançat formar part de la vida d’una altra persona a partir del seu llibre, un escriptor és un boig per ser valent i tirar els daus a la sort d’un món, involuntàriament, cruel.
viernes
Primer intento.
Una cuchara sujeta mi corazón que está a vértigo de tocar el pavimento.
Parecen ser piel de gas y luz de cuero esos labios.
Si no juego a nadar en el mar de tus guantes, siente que tan solo miento.
Miento al especular nuestro futuro.
El humo de tu presencia está al llegar.
Haces el pino en mi estómago rudo.
Para quemarte debo aprender a abrazar.
Abrazar los últimos cielos, al final de los más contrarios.
Colocar uno a uno nuestros centros con pegamento.
Aun recuerdo piso a piso, cada rincón de tus horarios.
Ostento que a esta flor le ha llegado el momento.
El momento en que llega al centro de otro muro.
Y ya te ves corriendo, jadeando sin parar.
Que no importa la herida, te acaricias el pelo y en seguida me curo.
Sin embargo… qué tonta… aun te escucho cantar.